PROU, SI US PLAU

N'estic farta! N'estic farta de rebre només paperassa i paperots. Es nota que s'acosta Nadal, perquè ja fa unes setmanes que la cosa ha anat a més i s'està fent realment inaguantable. Propaganda d'electrodomèstics, propaganda d'ordinadors, propaganda vària d'alta i última tecnologia, propaganda de roba d'hivern, propoaganda de menjar i menjar i menjar, propaganda de propaganda. Ja n'hi ha prou! On són les cartes? Vull cartes encara que siguin del banc, encara que siguin en blanc, encara que siguin factures, encara que no sàpiga ni a qui van dirigides. Encara que continuï rebent propaganda a saco. Però almenys alguna carta! O que arribi algú, que torni algú al 10; o que em rescatin els d'abans d'aquesta sol·litud i em tornin a la verdadera vida de bústia.

QUI SÓC

D'entrada, em presentaré. Sóc una bústia de zinc, de color gris zinc, ja d'una certa edat. Tampoc massa, tinc 30 anys, però per una bústia és bastant. No és que poguem fer com amb els gats o els gossos, que es diu que cada any equival a tants de vida humana. No, no és això, no és que cada any de bústia equivalgui a tants de persona, sinó que els anys de bústia són llargs de passar, sovint avorrits, de manera que 30 anys ja en són bastants.
Visc a Tiana des del meu naixement. En un carrer costarut com tants d'altres de la vila. En un carrer tranquil. En un carrer de poble. En un carrer on d'uns anys ençà n'ha anat marxant gent i arribant-ne de nova. Visc en el número 10 i també aquí han marxat els de sempre, els que em van veure nèixer, i n'han arribat uns altres, tot i que encara no s'hi han quedat a viure. Uns no se'm van endur i els altres, de moment, em respecten i em mantenen a la meva insaperable porta reixada coberta de bruc. Durant un temps se m'han acumulat cartes i cartes dels d'abans i ara, excepte paperots de propaganda, no m'arriba res, a l'espera, espero, que els nous habitants del 10 s'estableixin aquí definitivament i el carter em visiti de nou.
Seguirem esperant.